viernes, 21 de agosto de 2009
"Nova York és un mirall que et reflecteix la creativitat"
Entrevista al trompetista català Raynald Colom
David Castillo
Nova York Ult. Act. 21/08/2009 07:44 gran | petit 2 opinions Després de la bona acollida dels seus dos primers treballs, publicats el 2004 i el 2007, el trompetista català Raynald Colom (Vincennes, 1978) torna a la càrrega amb Evocación, on ha aplegat músics de la seva recent etapa a Nova York. Incorporant estils i maneres de sentir, hi podem trobar el guitarrista flamenc Chicuelo, la cantaora Tremendita, amb Aurán Ortiz al piano, Omer Avital al contrabaix, Eric McPherson a la bateria, Biel Amargant al saxo i Roger Blavia a la percussió. El disc fa perdre l'alè.
Què és el que evoca en el nou disc?
El que evoco és la música en estat pur, el que m'agrada del jazz, les tripes i el cor, i el que m'agrada del flamenc, que són també les tripes i el cor. La fórmula és a partir dels músics de Nova York i els d'aquí. Evocar el passat per crear una música de tripes i cor.
La combinació és com una mena d'artefacte explosiu?
Sobretot per la Tremendita, la cantaora que intervé al disc [riu].
Quina és la diferència entre Evocación i els seus dos primers discos?
És amb el que em sento més identificat, on he arribat més lluny i on crec que hi ha una música de maduresa. Suposo que és un recorregut lògic, haver desembocat aquí per la bona acollida que van tenir My fifty one minuts i Sketches of groove. Amb Evocación he anat on volia anar. És on em reconec des d'un àmbit conceptual.
Potser d'una manera més personal.
Sí, no ha sigut un treball d'agafar d'aquí i d'allà sinó que tenia clares les coses que volia expressar.
¿L'experiència a Nova York hi ha tingut a veure?
Moltíssim. Nova York és com un mirall que et reflecteix la creativitat. O et dóna el que tu sents o et fa plegar perquè el que et sortirà no serà de veritat. Em vaig trobar amb moltes idees, de bones i de dolentes. De tot plegat n'he tret una lliçó.
Què implica anar a la capital del jazz i intentar trobar un espai?
És fàcil perquè l'espectre és més ampli que a la resta del món. No hi ha tantes tonteries com aquí. La relació es basa en el respecte i tothom està més receptiu. Actualment és el lloc on resulta més fàcil fer música.
¿No pateix la síndrome del jazz com una música d'avantguarda, elitista, feta per als crítics?
Per mi no és un problema. La música és música i no pretenc sortir d'aquí. Quan veig col·legues com Macaco, que s'han fet molt famosos, amb tot el respecte del món, veig que no és difícil acabar-te convertint en un producte. No m'interessa. Sabem que el jazz és una música minoritària com el flamenc, però la clàssica és encara més minoritària, per desgràcia, i ningú la discuteix. No em preocupa perquè si intentes fer música de qualitat sempre tindràs un públic.
Quin és el problema dels músics d'aquí?
El principal és que alguns músics volen ser elitistes i underground alhora per poder accedir a un estatus d'artistes. A mi no m'interessa gens.
Quin és el seu interès?
El que vull és que la gent m'escolti i li agradi. I quan menys sàpiguen, millor. El que m'interessa és la seva resposta directa, com quan jo vaig al cinema i m'agrada una pel·lícula, sense cap altre condicionant.
Això ja ho deia John Coltrane. ¿Busca la primera lectura, la primera sensació?
Quan llegeixes un llibre, mires un quadre o veus una pel·lícula hi ha coses que t'entren i altres que no. El que no vull és tenir prejudicis. Amb el temps acabes escollint el que te la posa més dura. Quan començo a veure molts músics als meus bolos sé que no vaig en la direcció adequada. Vol dir que la música que estic fent no va bé.
Les seves peces sovint són enèrgiques, però també introspectives, intimistes.
Potser retraten aspectes del meu caràcter. De fet, sóc bastant solitari. Quan escrius els temes és com si necessitessis mantenir-te aïllat per poder-ho vomitar tot després. És un procés introspectiu fins que ho tens tot dins el cap. En el moment de tocar en directe és diferent, t'has d'obrir.
Com es gesta un disc?
Has d'estar amatent a veure el que et donen els altres, entrar dins el concepte de tocar junts. En el moment de compartir l'estudi, en el cas d'Evocación, va ser una experiència bèstia perquè eren músics ben diferents i amb una personalitat accentuada. D'una banda hi havia els músics de Nova York, que tenen una mala llet característica que m'encanta. De l'altra, hi havia els músics d'aquí, amb talents com Chicuelo i la Tremendita. La barreja va ser brutal. Es tenien un gran respecte i vam tenir una necessitat de tocar junts, cosa que no sempre passa. A més, va passar sense coordenades massa preestablertes.
Amb Chicuelo va col·laborar en el recent homenatge que li van fer al Camarón. Com va ser l'experiència?
Sempre que m'ha trucat Chicuelo he estat content perquè sóc un admirador d'aquest tio, que considero un dels grans músics que hi ha al món en aquest moment. T'ho dic molt clar i no exagero. És el tio que té el cap més obert. D'ell n'he après molt perquè m'ha ensenyat coses, per sobre de conceptes i notes. En el moment de tocar és un geni perquè es capaç d'evitar tot el que resulti superflu i anar a l'essencial. M'ho he passat molt bé tocant amb ell: entres dins un territori de màgia, una experiència engrescadora. A força de tocar amb ell, he conegut millor la persona i el músic.
A partir de l'estada a Nova York, com veu l'escena barcelonina, que sovint comparen amb la de les grans capitals?
L'escena està molt bé, el problema és la síndrome de voler-nos comparar amb París o amb les ciutats alemanyes i americanes. Hi ha coses superinteressants, però sovint pequem de provincians. Ho dic perquè en comptes d'anar endavant ens quedem mirant-nos el melic en excés. Voldria més ambició i no tantes definicions, deixar-nos d'etiquetes absurdes com el jazz català.
Barcelona, no obstant, és una cruïlla de músics nord-americans, sud-americans i de la Península.
Sí, és un dels aspectes que més m'agraden. Barcelona és una ciutat de pas, on podem trobar iniciatives soterrades que m'impressionen, tant dels músics d'aquí com dels americans, marroquins i africans. Només parlant de tangos, el panorama és acollonant. Els clubs no es preocupen gaire de divulgar-ho. Cadascú va una mica a la seva.
Com veu el moment i el futur?
L'escena ha canviat i ha millorat en relació a la que vaig conèixer quan m'hi vaig incorporar fa quinze anys. El problema és la visió petita, reduccionista. Hem de tenir una mentalitat més oberta i deixar-nos d'hòsties. Tenim un planter de músics joves immillorable i veterans de qualitat, però ens cal ser més audaços, saber-nos projectar aquí i a fora.
Entrevista al trompetista català Raynald Colom
David Castillo
Nova York Ult. Act. 21/08/2009 07:44 gran | petit 2 opinions Després de la bona acollida dels seus dos primers treballs, publicats el 2004 i el 2007, el trompetista català Raynald Colom (Vincennes, 1978) torna a la càrrega amb Evocación, on ha aplegat músics de la seva recent etapa a Nova York. Incorporant estils i maneres de sentir, hi podem trobar el guitarrista flamenc Chicuelo, la cantaora Tremendita, amb Aurán Ortiz al piano, Omer Avital al contrabaix, Eric McPherson a la bateria, Biel Amargant al saxo i Roger Blavia a la percussió. El disc fa perdre l'alè.
Què és el que evoca en el nou disc?
El que evoco és la música en estat pur, el que m'agrada del jazz, les tripes i el cor, i el que m'agrada del flamenc, que són també les tripes i el cor. La fórmula és a partir dels músics de Nova York i els d'aquí. Evocar el passat per crear una música de tripes i cor.
La combinació és com una mena d'artefacte explosiu?
Sobretot per la Tremendita, la cantaora que intervé al disc [riu].
Quina és la diferència entre Evocación i els seus dos primers discos?
És amb el que em sento més identificat, on he arribat més lluny i on crec que hi ha una música de maduresa. Suposo que és un recorregut lògic, haver desembocat aquí per la bona acollida que van tenir My fifty one minuts i Sketches of groove. Amb Evocación he anat on volia anar. És on em reconec des d'un àmbit conceptual.
Potser d'una manera més personal.
Sí, no ha sigut un treball d'agafar d'aquí i d'allà sinó que tenia clares les coses que volia expressar.
¿L'experiència a Nova York hi ha tingut a veure?
Moltíssim. Nova York és com un mirall que et reflecteix la creativitat. O et dóna el que tu sents o et fa plegar perquè el que et sortirà no serà de veritat. Em vaig trobar amb moltes idees, de bones i de dolentes. De tot plegat n'he tret una lliçó.
Què implica anar a la capital del jazz i intentar trobar un espai?
És fàcil perquè l'espectre és més ampli que a la resta del món. No hi ha tantes tonteries com aquí. La relació es basa en el respecte i tothom està més receptiu. Actualment és el lloc on resulta més fàcil fer música.
¿No pateix la síndrome del jazz com una música d'avantguarda, elitista, feta per als crítics?
Per mi no és un problema. La música és música i no pretenc sortir d'aquí. Quan veig col·legues com Macaco, que s'han fet molt famosos, amb tot el respecte del món, veig que no és difícil acabar-te convertint en un producte. No m'interessa. Sabem que el jazz és una música minoritària com el flamenc, però la clàssica és encara més minoritària, per desgràcia, i ningú la discuteix. No em preocupa perquè si intentes fer música de qualitat sempre tindràs un públic.
Quin és el problema dels músics d'aquí?
El principal és que alguns músics volen ser elitistes i underground alhora per poder accedir a un estatus d'artistes. A mi no m'interessa gens.
Quin és el seu interès?
El que vull és que la gent m'escolti i li agradi. I quan menys sàpiguen, millor. El que m'interessa és la seva resposta directa, com quan jo vaig al cinema i m'agrada una pel·lícula, sense cap altre condicionant.
Això ja ho deia John Coltrane. ¿Busca la primera lectura, la primera sensació?
Quan llegeixes un llibre, mires un quadre o veus una pel·lícula hi ha coses que t'entren i altres que no. El que no vull és tenir prejudicis. Amb el temps acabes escollint el que te la posa més dura. Quan començo a veure molts músics als meus bolos sé que no vaig en la direcció adequada. Vol dir que la música que estic fent no va bé.
Les seves peces sovint són enèrgiques, però també introspectives, intimistes.
Potser retraten aspectes del meu caràcter. De fet, sóc bastant solitari. Quan escrius els temes és com si necessitessis mantenir-te aïllat per poder-ho vomitar tot després. És un procés introspectiu fins que ho tens tot dins el cap. En el moment de tocar en directe és diferent, t'has d'obrir.
Com es gesta un disc?
Has d'estar amatent a veure el que et donen els altres, entrar dins el concepte de tocar junts. En el moment de compartir l'estudi, en el cas d'Evocación, va ser una experiència bèstia perquè eren músics ben diferents i amb una personalitat accentuada. D'una banda hi havia els músics de Nova York, que tenen una mala llet característica que m'encanta. De l'altra, hi havia els músics d'aquí, amb talents com Chicuelo i la Tremendita. La barreja va ser brutal. Es tenien un gran respecte i vam tenir una necessitat de tocar junts, cosa que no sempre passa. A més, va passar sense coordenades massa preestablertes.
Amb Chicuelo va col·laborar en el recent homenatge que li van fer al Camarón. Com va ser l'experiència?
Sempre que m'ha trucat Chicuelo he estat content perquè sóc un admirador d'aquest tio, que considero un dels grans músics que hi ha al món en aquest moment. T'ho dic molt clar i no exagero. És el tio que té el cap més obert. D'ell n'he après molt perquè m'ha ensenyat coses, per sobre de conceptes i notes. En el moment de tocar és un geni perquè es capaç d'evitar tot el que resulti superflu i anar a l'essencial. M'ho he passat molt bé tocant amb ell: entres dins un territori de màgia, una experiència engrescadora. A força de tocar amb ell, he conegut millor la persona i el músic.
A partir de l'estada a Nova York, com veu l'escena barcelonina, que sovint comparen amb la de les grans capitals?
L'escena està molt bé, el problema és la síndrome de voler-nos comparar amb París o amb les ciutats alemanyes i americanes. Hi ha coses superinteressants, però sovint pequem de provincians. Ho dic perquè en comptes d'anar endavant ens quedem mirant-nos el melic en excés. Voldria més ambició i no tantes definicions, deixar-nos d'etiquetes absurdes com el jazz català.
Barcelona, no obstant, és una cruïlla de músics nord-americans, sud-americans i de la Península.
Sí, és un dels aspectes que més m'agraden. Barcelona és una ciutat de pas, on podem trobar iniciatives soterrades que m'impressionen, tant dels músics d'aquí com dels americans, marroquins i africans. Només parlant de tangos, el panorama és acollonant. Els clubs no es preocupen gaire de divulgar-ho. Cadascú va una mica a la seva.
Com veu el moment i el futur?
L'escena ha canviat i ha millorat en relació a la que vaig conèixer quan m'hi vaig incorporar fa quinze anys. El problema és la visió petita, reduccionista. Hem de tenir una mentalitat més oberta i deixar-nos d'hòsties. Tenim un planter de músics joves immillorable i veterans de qualitat, però ens cal ser més audaços, saber-nos projectar aquí i a fora.
jueves, 20 de agosto de 2009
"Esos que nos piden dinero lo que tienen que hacer es ponerse a trabajar. ¡Que cojan un pico y una azada!". Amparo Hidalgo, 77 años, de Fuente Obejuna, era sólo una de las múltiples voces indignadas en este municipio cordobés de 3.000 habitantes -6.000 si se cuentan las 14 aldeas cercanas y que pertenecen al mismo ayuntamiento- que se vuelca en la representación de Fuenteovejuna, de Lope de Vega y que ayer congregó a más de 1.000 personas.
miércoles, 19 de agosto de 2009
OBAMA-JOKER
El 'Joker-Obama' era obra de un estudiante
DAVID ALANDETE - Washington - 19/08/2009
Se le ha llamado de todo en la prensa local, comenzando por racista. Sin saber quién era. Ahora ya se sabe. El autor del póster de Obama pintado como Joker (el archienemigo de Batman) es un joven de Chicago de 20 años e ideales independientes. Firas Alkhateeb, estudiante de Historia en la Universidad de Illinois, con claras dotes para el Photoshop, ha dicho a Los Angeles Times que no es un racista. Su propia familia es de origen palestino. Aunque no votó por Obama (ni por nadie), Alkhateeb ha aclarado que alguien copió su diseño y le añadió la palabra "socialismo" debajo, creando unos carteles que han proliferado por EE UU. Alkhateeb permaneció callado por miedo a ser acusado de violar el copyright. Ayer salió a la luz. Para decir: "Obama no está haciendo mucho por el país".
El filósofo Alain de Botton se inspira en la cotidianeidad del aeropuerto londinense para su próxima obra
EFE - Londres - 19/08/2009
Vota
Resultado 
17 votos
17 votos
En principio parece el lugar menos idóneo para la reflexión, pero el filósofo suizo Alain de Botton ha decidido buscar inspiración en el tráfico incesante de un aeropuerto internacional. De Botton, autor de El arte de viajar o Cómo Proust puede cambiar tu vida, se ha convertido en residente del aeropuerto de Heathrow, el de mayor tráfico de Europa, según informan varios medios británicos. El filósofo, de 39 años, afirma que el gestor aeroportuario BAA, propiedad del grupo español Ferrovial, le ha dado completa libertad editorial y de acceso a todas las zonas del aeropuerto para que pueda escribir su libro, que se titulará Una semana en el aeropuerto: Diario de Heathrow.
"Una de las primeras cosas que dije cuando me hicieron la oferta es que quería libertad total para decir lo que quisiese decir... por ejemplo, si veo salir una cucaracha de uno de los restaurantes", explica el autor de La arquitectura de la felicidad. "Quiero reflejar todo el proceso del viaje desde las llegadas a las salidas, y el contrato que he firmado dice que puedo escribir lo que me dé la gana", agrega De Botton, que entrevistará a pilotos, inspectores de pista, a los encargados de la comida de abordo, a quienes acuden sólo para ver despegar o aterrizar los aviones, y por supuesto a los pasajeros.
De Botton añade que "los aeropuertos siempre me han resultado fascinantes. Miles de personas pasan por ellos todos los días. Algunas parecen que van de luna de miel, otras, que tienen un affaire y hay quienes parecen estar al borde del divorcio. Hay quienes acompañan el cuerpo de un ser querido que acaba de morir. Se viaja por todo tipo de motivos. Quiero que la gente me cuente su vida y que luego se reencuentre en las páginas de mi libro".
Para el escritor suizo, Heathrow es "un lugar extraordinario", y si uno quisiese llevar a un marciano al lugar que mejor resume "todo lo que caracteriza a la civilización moderna, con sus altibajos, ese lugar sería sin duda un aeropuerto". Los resultados de sus reflexiones en la Terminal Cinco de ese aeropuerto internacional -unas 25.000 palabras, según espera el autor, acompañadas de fotografías- se publicarán en la editorial Profile Books, el próximo mes, y BAA regalará 10.000 ejemplares a los pasajeros.
miércoles, 5 de agosto de 2009
MÓN I POLITICA
Alcaldes del PP suprimeixen el nom de País Valencià de carrers i places
Algemesí (Ribera Alta), Paterna (Horta Oest) i ara Torrent (Horta Sud). El Bloc Nacionalista Valencià denuncia irregularitats en una enquesta promoguda per l'ajuntament de Torrent sobre el canvi de nom. L'alcaldessa justifica la consulta pel "clamor popular" de la gent a qui "molesta el terme País Valencià"
El nom de País Valencià "molesta". Aquesta és si més no l'argument esgrimit per l'alcadessa de Torrent, María José Catalá, del PP, que va anunciar que durant el mes de juliol convocaria una enquesta entre la població per canviar el nom a l'Avinguda del País Valencià. La raó és el "clamor popular" que assegura hi ha a la ciutat, que té 82.000 habitants. Però aquest cas és l'últim conegut al País Valencià. Altres municipis governats pel PP, com Algemesí (on la protesta popular va aturar la decisió) i Paterna, també han eliminat aquest nomenclàtor. En un altre poble, Paipota, el canvi de nom de País Valencià es va fer sota el mandat dels socialistes.
El resultat de l'enquesta de Torrent, però, demostra que el "clamor" no existeix. Només ha votat el 3,5% dels cens i, a més, el recompte de vots, fet aquest dimarts, ha evidenciat una irregularitat en el procés. A les urnes hi havia 2.065 paperetes, però el nombre de votants registrat en el sistema informàtic eren 1.980. Aquesta diferència és, segons el regidor del Bloc a Torrent, Sento Beguer, el que ha fet que guanyés l'opció de canviar el nom per 1.055 vots a favor i 957 en contra.
De fet, l'enquesta preguntava si es volia mantenir el nom d'Avinguda del País Valencià i, després, proposava noms alternatius. D'aquestes noves denominacions, les més votades han estat Avinguda d'El Vedat (307), Regne de València (306) i Torrent (299).
Des del Bloc, Beguer recorda que la nomenclatura de País Valencià és "històrica", ja que va ser un dels primers carrers que va canviar de nom durant la Transició. Abans, es deia Avinguda dels Màrtirs, "un homenatge als caiguts del bàndol franquista durant la Guerra Civil", remarca.
Aquest divendres el Bloc demanarà oficialment per escrit a l'Ajuntament de Torrent que anul·li l'enquesta elaborada per les "irregularitats" evidents que hi ha hagut. També reclamaran una còpia del sistema electrònic en el moment del tancament de l'escrutini, fixat el dia 31 de juliol a les 20h de la tarda. També volen conèixer qui ha estat el responsable municipal que ha "custodiat" les urnes de l'enquesta, situada en tres punts de la ciutat (a dues biblioteques i a l'oficina d'atenció ciutadana).
Beguer recorda que l'alcaldessa, que mana amb majoria absoluta a Torrent, té potestat per canviar els noms del carrer sense necessitat de cap enquesta popular. "Potser l'objectiu de la consulta ha estat la mala consciència o provocar una cortina de fum per tapar, en plena crisi, un increment important en l'impost de l'IBI", explica. Caldrà veure al setembre si Catalá es manté ferma en l'objectiu de canviar el nom o no.
El resultat de l'enquesta de Torrent, però, demostra que el "clamor" no existeix. Només ha votat el 3,5% dels cens i, a més, el recompte de vots, fet aquest dimarts, ha evidenciat una irregularitat en el procés. A les urnes hi havia 2.065 paperetes, però el nombre de votants registrat en el sistema informàtic eren 1.980. Aquesta diferència és, segons el regidor del Bloc a Torrent, Sento Beguer, el que ha fet que guanyés l'opció de canviar el nom per 1.055 vots a favor i 957 en contra.
De fet, l'enquesta preguntava si es volia mantenir el nom d'Avinguda del País Valencià i, després, proposava noms alternatius. D'aquestes noves denominacions, les més votades han estat Avinguda d'El Vedat (307), Regne de València (306) i Torrent (299).
Des del Bloc, Beguer recorda que la nomenclatura de País Valencià és "històrica", ja que va ser un dels primers carrers que va canviar de nom durant la Transició. Abans, es deia Avinguda dels Màrtirs, "un homenatge als caiguts del bàndol franquista durant la Guerra Civil", remarca.
Aquest divendres el Bloc demanarà oficialment per escrit a l'Ajuntament de Torrent que anul·li l'enquesta elaborada per les "irregularitats" evidents que hi ha hagut. També reclamaran una còpia del sistema electrònic en el moment del tancament de l'escrutini, fixat el dia 31 de juliol a les 20h de la tarda. També volen conèixer qui ha estat el responsable municipal que ha "custodiat" les urnes de l'enquesta, situada en tres punts de la ciutat (a dues biblioteques i a l'oficina d'atenció ciutadana).
Beguer recorda que l'alcaldessa, que mana amb majoria absoluta a Torrent, té potestat per canviar els noms del carrer sense necessitat de cap enquesta popular. "Potser l'objectiu de la consulta ha estat la mala consciència o provocar una cortina de fum per tapar, en plena crisi, un increment important en l'impost de l'IBI", explica. Caldrà veure al setembre si Catalá es manté ferma en l'objectiu de canviar el nom o no.
LIBROS RECOMENDADOS 2009
No te pierdas
Théo festeja esta noche su vigésimo cumpleaños y nada debería enturbiar este momento de confraternización y de celebración. Nada a excepción de un juego de sociedad que recibe como regalo y que tiene por objeto desvelar a cada cual cómo lo ven los demás y, con ello, poner en tela de juicio tanto la idea que cada uno tiene de sí mismo, como la fuerza de los sentimientos recíprocos que lo unen a sus seres más cercanos.
Mientras la carnícula se debate sobre la ciudad de Colonia, un niño desaparece sin dejar rastro. Al mismo tiempo, la inspectora Judith Krieger investiga la desaparición de una amiga en Canadá
Las noches revolucionarias es un libro terrible y extrañamente bello, y su testimonio, aunque ceñido a una época concreta, es sin embargo universal: transmite cómo, en periodos de cambios profundos, sucede el regreso de la vida más instintiva (orgías, asesinatos, torturas, saqueos, venganzas, violaciones...), pero también el ansia de los hombres de restaurar la civilización perdida.
Algunas lecturas reposadas
LOS DRUIDAS
GUYONVARC'H, CHRISTIAN y LE ROUX, FRANÇOISE
GUYONVARC'H, CHRISTIAN y LE ROUX, FRANÇOISE
A través de la historia antigua y la leyenda medieval, de la Galia a la Bretaña insular y a Irlanda, los autores buscan definir al personaje más importante de la sociedad celta, su autoridad espiritual, servidor y representante de los dioses: el druida.
34.00€ ($42.50)
LOS FILOSOFOS: UNA INTRODUCCION A LOS G...
HONDERICH, TED
HONDERICH, TED
Este libro ofrece al lector de cualquier nivel la mejor manera de familiarizarse con el pensamiento y la vida de los veintiocho filósofos más grandes de Occidente, desde Sócrates a Sartre, pasando por San Agustín, Hobbes, Bentham o Nietzsche.
25.00€ ($31.25)
Lecturas para tod@s
La ambiciosa expedición liderada por Ernest Shackleton en agosto de 1914 se proponía atravesar la Antártida a bordo del Endurance, alcanzar el Polo Sur y continuar viaje hasta la isla de Ross, en el extremo opuesto del continente. Nunca llegó a su destino, pues el Endurance no tardó en quedar atrapado por el hielo, y sin embargo ha pasado a la historia como una de las proezas más asombrosas de la historia naval.
La raíz rota, hasta ahora inédita en España, Arturo Barea abordó desde la ficción aquello que en su célebre trilogía La forja de un rebelde no pudo completar desde el relato autobiografíco: el retorno del exilio y la experiencia del desarraigo.
Irina y Lawrence son dos americanos que viven en Londres. Él es un intelectual experto en relaciones internacionales que trabaja para un centro de investigación muy prestigioso y cercano al poder. Ella, que ha venido a Londres un poco a la zaga de Lawrence, ilustra libros para niños. Desde hace cinco años, el seis de julio, día del cumpleaños de su amigo Ramsey Acton, siempre cenan con él.
Lecturas de verano
Aclamada por la crítica más exigente, la novela con la que Ross Leckie abre su trilogía sobre Cartago nos presenta a un Aníbal magullado y derrotado que rememora sus orígenes en la costa norteafricana hasta el momento de cruzar los Alpes, lo que permite a su autor acercarnos a los pensamientos, convicciones y sentimientos de uno de los generales que logró cambiar el rumbo de la historia, y que se ha convertido en un personaje legendario.
Ser inmortal no es tan chollo como parece. En el Londres del siglo x x i los dioses viven en comunidad, son caóticos, desordenados, sucios... Artemisa, harta de la porquería que invade su casa, decide contratar a una asistenta... humana, claro. Todo va como la seda hasta que Apolo, su hermano gemelo, intenta propasarse con Alice y acto seguido ella desaparece sin dejar rastro.
Edward Trencom ha ido dando tumbos por la vida, confiando en su infalible nariz para convertir la tienda familiar en la más célebre fromagerie de Inglaterra. La suya no es una nariz corriente, sino una nariz larga, aguileña y provista de un característico abultamiento redondeado sobre el puente: la misma nariz que ostentan todos los hombres de la familia Trencom.
CESC GAY APUESTA POR UNA COMEDIA CRUEL
Se trata de Manu y Ander, dos de los protagonistas de V.O.S, la primera comedia del director catalán Cesc Gay (Barcelona, 1967), que se estrena hoy en España y que significa el salto a la comedia del autor depelículas comoDos treintañeros aguardan con impaciencia en la sala de espera de un hospital de Barcelona. Se conocen desde hace tiempo porque han trabajado como actores en la misma película. Uno de los dos sujetos está ansioso, angustiado. La razón es que va a ser padre por vez primera. Al otro lo devoran los nervios, porque Clara, la mujer que va a dar a luz al hijo de su amigo, es su novia. Se tr Ficción, En la ciudad o Krámpack.
"Es cierto que es una comedia, pero en el fondo es muy cruel, con personajes que van a lo suyo, muy egoístas. Se cambian de pareja o rompen con ella sin ningún pudor. Son todo lo contrario a mis personajes anteriores, donde se trabajaba más desde la represión. Son un reflejo de cómo funciona la vida día a día".
La razón para cambiar del drama a la comedia la explica Cesc Gay: "Empecé a escribir un guión que era muy parecido al de Ficción y tuve la sensación de que me aburría. Sentí que eso ya lo había hecho. Entonces llegó el momento de arriesgarme y cambiar".
La película es una adaptación de la obra teatral de Carol López y el realizador barcelonés ha contado con el mismo cuarteto de intérpretes que actuaron en los escenarios españoles en 2005: Ágata Roca, Paul Berrondo, Andrés Herrera y Vicenta Ndongo. "La actitud de Carol López y de los actores fue de generosidad y respeto hacia mi trabajo, que facilitaron, ya que conocían los diálogos a la perfección", apunta el director.
El filme cuenta la historia de dos parejas jóvenes y la forma en que sus relaciones afectivas se entrelazan en un juego que salta con facilidad de la realidad a la ficción. La vida cotidiana de los personajes se diluye en el rodaje de la película que ellos mismos protagonizan. El resultado: una amalgama de verdad y mentira, amor y amistad. En ese sentido, el director catalán explica que tuvo "mucho cuidado" al trazar con delicadeza la fina línea entre la realidad y la ficción, entre las escenas de rodaje y las tomas de la vida cotidiana de los personajes.
El director de V.O.S. precisa: "La película no es únicamente una historia sobre un rodaje. Es algo más. Mi intención fue acercar al espectador a la gran mentira que es hacer una película", y añade: "Traté de dejar plasmados esos momentos confusos de la vida donde todo puede ser real e irreal a la vez".
El filme está rodado en catalán, con diálogos en euskera, y subtitulado en castellano. No obstante, hay una versión doblada que se proyectará en algunas ciudades. "He pasado más tiempo en el doblaje que haciendo la película", finaliza Cesc Gay en tono de broma.
martes, 4 de agosto de 2009
CESC GAY V.O.S Director, intérpretes
V.O.S es un juego entre dos parejas, entre cuatro personajes. Cuatro miradas sobre una misma historia. Cuatro maneras de vivirla. Una comedia centrada en las relaciones personales, el amor y la amistad. Y, por encima de todo, era una historia sobre la gran mentira que significa contar historias en la frontera que separa la ficción de la realidad.
CESC GAY V.O.S
En términos de reconocimiento crítico, a pocos directores jóvenes les cuadran tanto las cuentas como a Cesc Gay. Con tres películas en su filmografía, ya ha logrado cuatro candidaturas a los Goya, dos como director y dos como guionista, un pr
emio en Cannes y galardones en los festivales de Chicago y Bogotá, entre otros.
Tras 'Ficción', de 2006, el cineasta catalán vuelve a las carteleras este viernes con 'V.O.S', una original cinta basada en una obra teatral de la dramaturga Carol López, 'Germanes', que supone un punto de inflexión en su carrera al adentrarse en el resbaladizo terreno de la comedia.
Planteada como un juego de espejos en el que los personajes viven dentro del propio rodaje, la película narra la historia de dos parejas de amigos salpicadas por infidelidades, maternidades imposibles y mentiras. Un ejercicio de estilo muy 'alleniano' en el que las mentiras y las verdades que hay en toda obra de ficción son las auténticas protagonistas.
P.- Confiesa que por mucho que se lo preguntan no sabe que le empujó a emprender esta adaptación, ¿ya ha encontrado la respuesta?
R.- Cada vez me invento una distinta porque me doy cuenta de que todas tienen algo de cierto. La verdad es que cuando estaba terminando 'Ficción' ya tenía ganas de ir hacia la comedia. 'En la ciudad' nació con una voluntad más cómica que la que finalmente tuvo y vi que me estaba asentando en un terreno muy denso e intenso. Cuando vi la obra me di cuenta de que era un material estupendo y creí que, como director, trabajar con textos que no siempre partan de uno era muy sano.
P.- Con 'Pagafantas' se ha hablado mucho de un humor vasco, ¿se puede decir que ésta es una comedia a la catalana?
R.- Un poquito sí. Está 'parido' desde allí pero no sé desde fuera cómo lo catalogarán... De todas formas, quiero dejar claro que no es una comedia de gag, también hay algo de drama. Está en ese tono que tienen algunas películas de Woody Allen, al que Carol siempre cita como uno de sus referentes. Tiene esa ironía crítica o dramática.
P.- De hecho, de su tramo final se pueden extraer lecturas amargas pese a su divertido remate...
R.- Sí, toda la película juega con la idea de manipulación. De ahí que haya recurrido a la idea del cine dentro del cine, que le daba a todo una lectura diferente. Lo importante aquí son las mentiras de la ficción más que las propias tramas de los actores, quería enfrentar al espectador con esa sensación de que todo es manipulable, según se cuente.
P.- Uno de los personajes llega a decir "La realidad está para ser traicionada"...
R.- Me parece que esa es la esencia del cine. Si no se traiciona la realidad, lo que estás haciendo es un reportaje y me parece fantástico, pero el cine es otra cosa. El cine tiene que volar. Nos contamos historias para ir más allá y me gusta que el cine parta de la realidad pero para llevarme a otro lugar.
P.- Por sus claves, es una película que se disfruta más siendo cinéfilo, ¿teme que sea incomprendida?
R.- Tiene unas lecturas que si no estás en el rollo te las pierdes, eso está claro. De todas formas, con cada trabajo tienes el temor de que no te guste. Forma parte del riesgo de esta profesión. Yo sé que V.O.S no es una película de masas, no tiene actores famosos ni lugares comunes para estrenarse en 200 salas. Es otra cosa. Desde esa libertad, ya tenemos nuestro espacio y ojalá venga mucha gente.
P.- En el filme retrata el rodaje de una forma bastante idílica, cuando lo habitual es que sean auténticos campos de batalla y malos rollos.
R.- Los míos es que son así. Siempre me rodeo de gente próxima y pocas veces he tenido momentos de tensión, la llevo muy mal. Y si, encima, quieres hacer una comedia ya ni te cuento. Dentro de la gran mentira que es la película, aparecen técnicos y actores que hacen de técnicos. En algún momento de confusión, hasta llegaron a intercambiarse los papeles.
P.- Desde el título, 'V.O.S', ya se hace referencia a la importancia del lenguaje. La película está protagonizada por dos vascos y dos catalanas que hablan indistintamente catalán, español y algo de euskera. ¿Cree que se puede sacar lecturas políticas de la cinta?
R.- Hemos tenido reuniones con la izquierda abertzale y con los nacionalistas catalanes que nos han subvencionado y... (risas) Realmente, es un reflejo puro y duro de la situación de Barcelona donde el bilingüismo, e incluso el trilingüismo, es normal. Sin más.
P.- ¿Qué opina de que haya una versión doblada?
R.- Bueno, la hemos hecho nosotros y nos lo hemos currado muchísimo para que mantenga un poco el bilingüismo entre catalán y español. Hemos intentado que quién la vea pueda tener el mismo 'feeling' que con la original y se perdiera lo mínimo.
P.- Barcelona acaba convirtiéndose en un personaje más de la película. Usted la retrata de una forma similar a lo que hacía Woody Allen con Manhattan.
R.- Espero que nos den una medalla al trabajo o un vale para el autobús por la promoción de la ciudad. A Woody Allen le dieron un millón de euros por 'Vicky Cristina Barcelona', a ver si cae la breva. Fuera de bromas, es mi ciudad y la supongo que la retrato como la percibo. Sin más.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
